Poemes de'n Josep

L’adàgio d’Albinoni

Xaman | 30 Octubre, 2005 16:52

Mentre els niguls de tempesta, acaronen el cim de la muntanya, els darrers raigs esmortits d’un sol de tardor, il•luminen amb nacra el sotabosc. Amb la mel als llavis, després d’haver escoltat la primera melodia de “summer” de George Winston, les notes cadencioses del piano encara suraven per l’estudi. Que poques vegades va deixar que l’agombolessin . No es volia deixar caure en absolut en l’autocompadiment. No era la seva manera d’anar per la vida, malgrat que a vegades hi estava temptada. Sabia, que tot depenia , de com encarés el futur des del present que existia, malgrat s’hi oposés. Malgrat de cap de les maneres l’acceptés, hi era. Amb ell tenia que bregar. També va conèixer el truc, una mica barroer, d’escapolir-se o al manco d’intentar-ho. No li servia absolutament de res. Ja que quan retornava a la vertadera realitat, a més de ser asfixiant, es trobava decebuda de sí mateixa. Tenia la certesa que únicament havia perdut el temps. Tragué la flauta travessera de l’estoig. En aqueslls instants la música era la seva única aliada i companyona. Recolzà la flauta sobre la taula del seu estudi. La contemplà, immòbil, refulgent les llums sobre el seu metall. Escriure no li podia servir massa per expressar tot el dolor que se li estava acumulant al seu costat esquerd. Al costat del cor. Alenà profundament, deixant que l’aire tebi, omplis els seus pulmons i li donés una sensació de serenitat. Després, molt poc a poc i suaument, amollar l’aire enrarit a través de la boca. Agafar la flauta i el tacte fred del metall li portava un estarrufament a través de les puntes dels dits. Lentament, provar l’embocadura, i fer una nota qualsevol, molt llarga i greu, que per casualitat fou un sol. I realment era el que li mancava. Un sol que li tornés donar la tebior de la vida. Aquella nota s’enganxava a les parets de la cambra, i semblava ben igual que si les hagués repintades de blau marí. Una nota en forma de mar, de vol de gavina, d’ona acaronant l’arena, repetint el mateix missatge: Confia, confia, confia. Iniciar, sense presses, malgrat seguís el compàs adequat, un adàgio, sempre que es trobava amb aquells sentiments, amb aquelles emocions que la corprenien, tocava la mateixa peça. L’adàgio d’albinoni. I a mida que anaven sorgint les notes de l’instrument, ella, desapareixia lentament transportada sobre cada una d’elles. Aquella melodia, suau, la bressolava. L’ajudava a recobrar les forces per enfrontar-se amb el seu present que no estimava massa. Però que existia. Aquella música s’havia convertit amb el seu elixir durant molts d’anys. Acaba l’adàgio i els seus ulls de color maragda, ploraven. Unes llàgrimes petitones, suaus i calentes li estaven regalimant fins a les comissures dels llavis. Plorava d’alegria i d’alliberament. Sentia com les cadenes que la fermaven a una situació grisa, de cop i volta queien trencades al terra. Ja no tenien força per a res Ella era qui governava el timó de la seva nau. Agrair als déus de la música, el seu do, aquella capacitat innata per retrobar la bellesa enmig d’una melodia. El que li impedia aquella paràlisi de les cames, tan present, no li havia aconseguit anul•lar la seva capacitat per lluitar, per viure els seus somnis. En silenci, es deia, que tothom pot arribar a veure realitzat el futur. Que aquest es compon de petits presents ajuntats i que quan arribava aquell futur que s’ansiava, de cop i màgicament s’havia convertit en Un Present: Sinònim de regal. ________________________________________

Del que no ens informen les autoritats sanitàries i també és molt perjudicial per la salut.

Xaman | 25 Octubre, 2005 16:27

Segueix una campanya de demonització cap en els fumadors. Restriccions de llocs, prohibicions, sancions als llocs on no es compleixi i en breu fotografies als paquets de cigarretes dels orgues afectats dels qui fumen o han fumat. (Tal volta deurien fer també el mateix amb l’alcohol i licors, i així com posaran pulmons afectats, posar-hi a les botelles, alguna imatge d’algun fetge cirròtic, i a totes les administracions de loteria, i a les màquines tragaperras, un avís amb lletres grans, de com la ludopatia, pot enfonsar a una persona, la seva família, i la seva vida No discuteix que fumar no sigui perjudicial per la salut, al manco la física. El que em deman és: Per què no es té gens en compta la salut psíquica, que és imprescindible gaudir-ne d’ella per estar el màxim d’equilibrats. I aquestes campanyes és fan d’una manera unitària únicament en contra d’aquesta addició, quan n’hi ha moltes d’altres i de molt més perilloses. Perquè no se’ns informa de la quantitat de conservants, estabilitzants, acidulants i colorants, que omplen el que mengem cada dia i molts estan declarats perillosos i amb efectes cancerígens (E-330 que el porta quantitat grandiosa d’aliments). Tal volta, no n’és de perjudicial que el metge de la seguretat social, no disposi més que cinc minuts per pacient i s’hagi convertit en un expenedor de receptes ? I de les llistes d’espera el patiment psíquic dels pacients que? I que me’n dieu dels efectes secundaris dels medicaments, que en lloc de curar, creen una corrua de malalts crònics, que ens deuran de consumir uns altres per corregir el mal que els feren els primers. Tampoc ningú ens informa com les multinacionals farmacèutiques es fan d’or, creant futurs malalts crònics que seran els consumidors dels seus productes quan els interessi treure en el mercat. Dolent per la salut, és l’aberració de la urbanització de Muleta, així com l’impacte i la intoxicació diari i constant. D’una analítica de sang feta als Ministres de la Unió Europea, se’ls s’hi troba quaranta substàncies tòxiques i metalls pesats, i molts d’ells no havien provat una cigarreta en la vida. Aquesta és la mitja d’intoxicació d’un ciutadà europeu. També fa molt de mal, sobretot a la salut psíquica i a la sensibilitat, la programació televisiva de pel•lícula: Odi, violència, agressivitat, pànic i altres tipus d’aberracions i ningú en diu res. M’agradaria que les autoritats sanitàries ens advertissin del perjudicial que és: La mala llet de Busch, i la seva política imperialista (sobre tot els països que ha envaït amb l’exercit que capitaneja), i de tots els presidents de govern que li feren costat a l’hora de la invasió d’Iraq, on la guerra continua, perquè mai va acabar. Basta veure el setge de Fal.luja. Tampoc s’informa del perjudicial que son les 28 guerres en marxa repartides en el món (algunes fa més de 30 anys) pels interessos econòmics d’un grapat de presidents de govern impresentables. Botant a un altre lloc, algú sap o l’hi han informat dels efectes “col.laterals de les vacunes als nins” ? Doncs hi ha unes malalties molt perilloses que pot desencadenar la vacuna ( Autisme, retard de creixement, danys neurològics, etc.) i les autoritats sanitàries les segueixen recomanant, malgrat haver-hi informes no tan sols de la perillositat, sinó que demostren que persones vacunades i altres no, no hi ha hagut un increment significatiu en la prevenció de la malaltia. Que vós pareix? Per acabar, ja que és podria escriure un llibre enciclopèdic sobre el que és nociu per la salut, vull acabar fent una reflexió. A qui beneficiarà aquesta campanya antitabac? Jo intueix la resposta: A les multinacionals farmacèutiques que estan preparant el terreny de les vacunes per no caure en el “vici” de fumar i seran administrades per la S.S. A que crear aquest clima antitabac els s’hi representarà un negoci ben sucós. (És una estratègia comercial que han creat amb altres medicaments, primer creen el clima de por i sensibilització, i després treuen el medicament: negoci rodó) I per acabar, la xifra de morts pel tabac son 50.000 a l’any i a les carreteres quan, perquè no exigeixen als fabricants de cotxes, que poden anar al doble o al triple de les velocitats permeses, que posin un cartell, que digui: “Conduir per sobre el 120 Km./hora, pot matar” Exigeix com a ciutadà amb drets i deures, que s’informi acuradament per les autoritats sanitàries, de tot el que he expressat, que també emmalalteix, i és practica sense que es prenguin tant de zel, com ho fan amb altres motius.

Del sentit de la Vida

Xaman | 25 Octubre, 2005 16:25

A vegades he pensat: Si pogués amb un comandament a distància, de cop, paralitzar l'activitat en el món i que cada persona es plantegés si la forma de vida que du, el porta realment a la felicitat (que teòricament és la màxima aspiració del ser humà malgrat no ho pareixi); i si no és així, si el camí de vida que du no el porta a aquesta anhelada felicitat, es demanés, al manco, si la pot intentar canviar, perquè fos una mica més conseqüent i congruent. Crec que amb un plantejament així el món com el vivim començaria a canviar. Realment ens hem demanat alguna vegada, pels efectes que veiem, si no hem sortit de la vertadera essència que som: Naturalesa. No sé ja a quants de medis informatius i revistes divulgatives he llegit que l’estrès i la depressió són les malalties mes generalitzades en el segle XX i que continua incrementant el nombre de malalts en el segle XXI. A la vista d’aquestes manifestacions de desequilibri general a nivell de salut, podem arribar a pensar en algun instant que duem el camí adequat?. Pareix per analogia en la manera en que ens expressem , que la vida tal com la constituïm és una espècie de lluita, i jo em deman per arribar a quin objectiu?: a tenir més coses, a no tenir ni un mínim d’espai de temps per gaudir d’aquestes petites coses que en el fons son tan importants i que únicament veiem la seva importància quan ja ens és impossible realitzar-les. Borges després de fer una reflexió de tot el que faria o deixaria de fer si tornés a néixer, acaba dient: “Doncs ja veuen, tinc 85 anys i sé que m’estic morint”, seran aquestes les nostres darreres paraules?. Haurem malgastat el temps que ens ha tocat de viure fent coses que no desitjàvem, sense plantejar-nos mai quines serien les que realment estimarien fer L’esperança és que a qualsevol instant de la nostra vida, podem modificar el sentit de la mateixa. Qui no ha sentit parlar del pintor neoimpressionista francès Paül Gauguin, que era un agent de Borsa de París i diverses circumstàncies de vida el duen a dedicar-se a la seva plena devoció: La pintura, per acabar anant-se a pintar a una Illa del Pacífic. I així com me referesc aquest cas, en conec molts d’altres, més propers que han deixat un càrrec, una carrera, una feina important, inclusiu una relació per atrevir-se a fer el que realment estimaven. L’únic que ens pot aturar a prendre la decisió són els missatges de por que el sistema social, laboral envia per a garantir la seva continuïtat: L’important es que res és mogui i si es mou que ho faci d’una manera tan lenta i imperceptible, que el mateix sistema ho pugui assolir: Feina a un mateix lloc fins a la jubilació, malgrat encara es tingui prou capacitat per treballar. Inducció directa a que el fet de tenir moltes de coses ens farà sentir-nos feliços. Hi ha famílies que els dies de lleure, se les passen en els hipermercats. Vacances no quan estem cansats , sinó quan toca, malgrat no podem més. No és trist que no siguem nosaltres de manera individual els qui administrem el temps de la nostra vida? Acabaré amb una frase de Jesús, un gran mestre. Els deixebles anaven una mica accelerats pel camí, i Jesús el diu: Per què aneu tan atrafegats? Tal volta creieu que així afegireu un sol dia més a la vostra existència?. Tal volta si reflexionéssim en el vertader principi de la nostra existència, encararíem la nostra forma de viure d’una manera molt distinta i ens trobaríem molt més a prop de trobar aquesta felicitat interna que diem sovint que és el que realment estem cercant, malgrat moltes vegades pretenem trobar-la per camins erronis. Josep Bonnín

Els nostres morts i l’enyor

Xaman | 23 Octubre, 2005 18:04

Aquest dia de començament de novembre , dedicat al que se’n varen anar abans que nosaltres, torna a portar l’enyorança a moltes famílies. Tornaran les tradicions de portar flors als cementiris, netejar les tombes i si cal donar-li una palada de ciment a les encletxes, que el temps ha fet sorgir. En arribar a una certa edat, tenim més morts que altres a l’esquena. Se’n han anat els pares, els oncles i les ties, els padrins i tal volta com és el meu cas un germanet que va morir molt jove. Formen part d’un record i d’un enyor. Viuen amb nosaltres d’aquesta manera. Sempre. L’oblit és impossible. Un poema, una cançó, una flaire, una semblança d’algun desconegut, a vegades la cosa més senzilla, un objecte, tornen fer-se presents en el record. Tornen, una altra vegada, aquells instants que vàrem viure junts. Torna aquella tristesa de l’absència, de saber que pus mai, podrem parlar amb ells, que pus mai ens contestaran, ni discutirem, ni els s’hi podrem donar una besada. En aquests instants, ens adonem, del que ha quedat per dir, del que ha quedat per fer amb ells, del que ara mateix faríem si poguéssim: Una paraula tendra, una comprensió millor, un ficar-se dins la seva pell, un evitar-li un disgust innecessari. Però ja és massa tard. Aquella oportunitat ja no la tenim. L’únic que ens queda és la pregària. El pensar que igual, encara, malgrat no sapiguem on son, capten d’alguna manera els nostres sentiments. I intentem fer carta cabdal amb ells. Els perdonem si ve el cas i també els demanem perdo tant pel que a vegades els s’hi férem com pel que inconscientment no férem, i faríem. Aquí queda la vida, i el que he escrit, aquests sentiments de recança, de penediment, els deuríem tenir molt present amb les persones que viuen al nostre voltant. No oblidar-nos mai, que ara si tenim els instants per gaudir-los amb ells i ells amb nosaltres. No cal fer coses molt grans, sinó senzilles: aquella telefonada, aquella visita, aquell pastis que sabem que li agrada, la volta per la plaça en un dissabte, una besada al front i una carícia, una estreta de mans. L’evita enfadar-se, discutir per coses banals, dir paraules que sabem que fan mal, i moltes altres coses. Un dia, nosaltres també partirem, i l’únic que haurem deixat, serà el record que ara d’ells tenim. I si ens demanéssim ara que som vius, quin record volem deixar als que quedin? Tal volta, la manera d’actuar i de viure seria molt distinta. Deixaríem de donar importància a moltes coses que ara els s’hi donem i en tindrien prioritat, moltes altres que ara els s’hi fem cas omís. Que ni tan sols les valorem. Aquests son els nostres morts a una terra de pau; i no vull oblidar-me d’uns altres: Els morts per fam en el món, els morts assassinats, els morts a les guerres absurdes i fratricides per interessos dels tots poderosos, als morts per terroristes, manejats pels interessos foscos dels que intenten des de fa estona sembrar el missatge de por i de desconfiança entre els éssers humans (11 S- 11 M, moltes altres dates i llocs i cada dia a Iraq). Els morts assassinats per la violència i agressivitat que omple cases, famílies, parelles, escolars.Els nins i pares assassinats no fa molt en una escola rusa. Tots aquests morts també son nostres. Tinc que afegir els que trobem a qualsevol descampat amb una sobredosi d’heroïna, els desheretats que moren congelats a qualsevol banc de qualsevol ciutat, els que moren pels efectes secundaris de medicaments que omplen els comptes corrents de multinacionals farmacèutiques sense cap tipus d’ètica. Segur que me n’estic oblidant. La llista realment és inacabable, i sé ben cert que em podríeu ajudar a ampliar-la. I no oblidem mai, que aquests morts, vulgueu o no, també son nostres.

La por: Un bon negoci.

Xaman | 20 Octubre, 2005 08:30

He cercat per Internet informació sobre la grip aviar. M’ha sorprès el missatge de por (crec que totalment manipulat. per uns interessos que aniré explicant), per part de l’Organización Mundial de la Salud). Anuncien a so de bombo i platerets, una possible pandèmia, amb un possible resultat de més de 150 milions de morts. Els laboratoris farmacèutics s’han posat les piles, investigant unes vacunes ( que de moment es fan únicament sobre un cep del virus) i que podria ser molt bé, que si hi hagués una mutació, no servissin. Estrany veritat.(Moltes d’aquestes investigacions estan en part subvencionades pels governs, o sigui “paga ciutadà” que t’ho cobraren dues, tres o les vegades que faci falta) Una altra informació: el laboratori que disposi de la vacuna, no liberalitzarà la patent: O sigui a pagar royaltis. L’OMS (innocent qui es cregui que es tracta d’un organisme independent i no controlat per les grans multinacionals farmacèutiques), dictarà les normes de prevenció als diversos països. En principi -diuen que pensa malament i encertaràs- devem analitzar quines economies es veuran afectades. Al manco cap animal de plomes de Turquia pot arribar a la Unió Europea. Casualitat que Turquia sigui un dels països que està pendent d’entrar a la Unió. També hi ha una corresponsabilitat per part d’alguns medis de difusió que estan creant una alarma tan injustificada, que ha tingut que sortir la Ministra de Sanitat a calmar els ànims. De cop i volta, ha quedat en segon lloc , als telenoticies, el desastre de Guatemala, el terratrèmol de Paquistan, i altres desastres com el de Nova Orleans, que fa estona no en sabem res. Un no vol arribà a pensar, que volen que ens fixem amb el que a segons quins els interessa. No és curiós que tots aquests desastres, així com a molts d’altres que ens diuen “naturals”, sempre beneficien als mateixos, ben igual que les guerres i les corresponents “reconstrucció” del país que han assolit, com el cas d’Iraq. Una idea il•luminada, un Pla Marshall per Àfrica. Duem a prop de 300 anys espoliant-los els seus recursos naturals. I ara, en compensació, tenim aquesta cèlebre idea. Ara que els africans (subsaharians així no devem fer càbales per trobar el país de cadascú) intenten venir a prendre un rosegó a Europa, i els hi afuam els cans de bou, és un dir. Això em fa caure la cara de vergonya. Botant a un altre tema, a les demandes que s’estan formulant contra un laboratori farmacèutic per haver subministrat un medicament “Egreal” per a dones amb la menopausa, arrel dels efectes secundaris que ha tingut: Depressions, intents de suïcidi, etc. A veure si d’una vegada ens adonem que ens estan emprant com a conillets d’índies. Crispem, Crispem, Crispem, que d’això profit en traurem¡¡¡. Lema del Pius Pius per fer “la oposición leal”(segons Rajoy la millor tereseta d’Ansar) d’ençà que fou defenestrat el 14 de març. EH quin ensurt que ve l’Estatut Català ¡¡¡¡. A mi m’atemoreix més veure a una genteta, bandera espanyola en ma alta i cantant el “cara al sol”, si , no estic parlant de fa trenta i escacs d’anys, sinó de fa uns dies. Tal volta deuria canviar el títol de la meva secció i posar-li: Temps de llogar cadiretes. Un que a hores d’ara, ja du el cul pelat de veure i viure incongruències, el que li costa digerir o empassar-se és que el vulguin prendre per imbècil. El tema dels fantasmes virtuals a l’ajuntament de Sóller, dona per sucar-hi pa. N’ha sortit un de nou, amb un cognom que sembla alemany. Jo crec que sempre, els traeix el mateix, la prepotència amb la que funciona el Pius, es creuen intocables i això no hi cap dins la democràcia. I a la fi una bona noticia per acabar: Una empresa de França estigui disposada a assumir la producció de la taronja de la nostra Vall, i així deixà de veure-les com estan penjades als tarongers i es van podrint; és una informació que realment m’ha satisfet i alegrat. Ojalà s’arribi a l’acord, ja que representarà més riquesa pel poble i continuarà essent la “Vall dels tarongers”. I que desfruiteu dels esclata-sangs qui heu tingut la sort de trobar-ne Josep Bonnín

Benvingut al teu blocPoemes de'n Josep

Xaman | 19 Octubre, 2005 14:17

Ben arribats a una pàgina que únicament té una intenció: Compartir. Aquí hi trobaràs, poemes, relats, articles, reflexions. Per anar-la millorant, m’encantaria rebre comentaris, molts de comentaris. Així estaria molt més viva. També si voleu podeu contactar amb mi. Res més en principi i gràcies per haver-hi entrat.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb