Poemes de'n Josep

Temps de dolor, victimisme i aprenentatge

Xaman | 03 Setembre, 2007 11:22

Contar-vos que he viscut unes setmanes prou mogudes que m’han abocat a una crisi d’esgotament per tot un cúmul de circumstancies personals; entre elles la mort d’una amiga Olga Costa Pons de pseudònim literari Lilih, que ens vàrem conèixer per la pàgina on ambdós escrivíem: Relats en català (*) i allà compartirem, tot el temps que durà la nostra amistat, l’estimació i l’amor per les paraules i a la que portaré sempre en un lloquet del meu cor i formarà part del meu recordi, malgrat tot el que he passat, no em permet adelitar-me dins la tristesa, em cal continuar el camí. Ella ens deixà el legat dels seus escrits i cada cop que algú la llegeixi estarà entre nosaltres.Contar-vos que he viscut unes setmanes prou mogudes que m’han abocat a una crisi d’esgotament per tot un cúmul de circumstancies personals; entre elles la mort d’una amiga Olga Costa Pons de pseudònim literari Lilih, que ens vàrem conèixer per la pàgina on ambdós escrivíem: Relats en català (*) i allà compartirem, tot el temps que durà la nostra amistat, l’estimació i l’amor per les paraules i a la que portaré sempre en un lloquet del meu cor i formarà part del meu recordi, malgrat tot el que he passat, no em permet adelitar-me dins la tristesa, em cal continuar el camí. Ella ens deixà el legat dels seus escrits i cada cop que algú la llegeixi estarà entre nosaltres. Vull afegir que aquesta pàgina a més d’un lloc per escriure i aprendre a fer-ho, que reuneix amb harmonia i “bon rollito”, persones de tots els àmbits de parla catalana; on els seus components hem format una gran família i tant gaudint dels moments bons xalant com cal, com ens donam tot el suport que necessitem en els instants menys afortunats com aquest i d’altres. Per tant, no vull caure dins del victimisme en el que estem massa acostumats els que vivim en els països del primer món i no tots; ja que també n’hi ha de persones que tenen prou cru el fet d’aconseguir la supervivència diàriament. Dit això i posant-me a mi en primer lloc, sé ben cert que si haguéssim de viure les circumstancies feixugues que viuen altres éssers humans arreu del món, ens hi miraríem prou en caure en l’auto compadiment. Si enlloc de prémer una aixeta i que ens sortís aigua a triar: calenta o freda, haguéssim de recórrer un bon grapat de kilòmetres per anar a cercar la que necessitem a diari. Si haguéssim de recercar quatre branquillons de llenya per encalentir-nos el poc de menjar que hem aconseguit a dures penes. Si haguéssim de fer cues quan arriben els camions d’ajut humanitari, baix un sol de justícia per proveir-nos dels queviures que arriben als països on la fam està fent estralls o si vessin que els nostres fills moren deshidratats o per manca de medicaments que en el primer món sobren, ja que a cada casa hi ha una farmaciola amb el més necessari; seriem més mesurats amb les nostres queixes, no fos que ens arribàs una bona bescollada per recordar-nos dels privilegis que estem gaudint i que per desgràcia, moltes vegades no som capaços ni de valorar. Em sembla que deixaríem de mirar-nos el llombrígol com a l’eix del món i ampliaríem la perspectiva de la nostra mirada a fi de què no s’aturés on acaba el nostre nas. Els drames i penúries d’una gran part de la humanitat haurien de ser un motiu més que suficient per donar gràcies pel que disposem i podem gaudir, sens oblidar en cap instant deixar de valorar-lo i fer algun gest i acció, perquè els altres també arribin a disposar del mateix que nosaltres. Ara vos contaré un exemple personal. A la mort de mon para, qui havia regentat una de les joieries més antigues de Mallorca que es trobava en el carrer d’argenteria del call de Palma, jo em vaig haver de fer càrrec de la situació. En ella tot es guardava, però molt poques coses es classificaven. Vaig trobar cents de paperets i cents de capsetes de plàstic, la majoria de pastilles “juanola”, que s’havien de revisar, ja que desconeixia si podien portar coses valuoses o no i per aquest motiu no es podien llançar sense més. En aquells moments, jo vivia a S’arracó i cada dematí agafava l’autobús i me n’anava per feines. Posar-ho tot en ordre em va dur més de dos anys. Un dia d’estiu i arribat a casa, em vaig queixar de la situació i vaig remugar a la meva dona que començava a estar-ne fart. Després de dinar, ens seiem a veure les telenotícies i la primera imatge que vaig copsar i vaig comprendre que el missatge anava dirigit directament a mi, fou la d’uns nins entre 7 i 12 anys que pul•lulaven per un dels femers més grans de Manila que es troba a la sortida de la seva capital. Reservàvem amb garrots enmig de muntanyes de brutícia, quelcom de llautó o metall per després d’una jornada de moltes hores, dur-ho al mercat de la capital i vendre-ho per treure una misèria que entregarien a ca seva per comprar menjar. Reflexió: Mentre jo que em queixava i estava destriant entre or, plata, pedres precioses i anava classificant amb una certa comoditat, tenint cada dia lloc per descansar i plat a la taula; nins trescaven la supervivència. Tal volta, si ens llevàssim les clucales (ormeig que tan sols haurien de portar els ases per seguir el camí recte sens distraccions) seriem capaços de percebre els missatges que molt sovint i pel mitjà que sigui ens envia l’univers. Per acabar vos deixaré amb una imatge del meu padrí, que apart de joier i especialista amb fer botonadures mallorquines, era primer clarinet de l’orquestra de Palma. Quan era bastant vell i abans de morir, havia perdut ja quasi tot el barram (no forma part d’un record el que cont, sinó del que em va contar mon pare). Un dia va dir que el meu germanet Ricardito (que partir als 3 anys) li havia ensenyat a menjar pa. Paraules textuals: “Ell es fica el pa dins la boca i el remolleix i després li és més senzill rovegar-lo amb les genives”. El meu germanet tampoc disposava de dents encara. Esper que amb aquests exemples ens adonem que la vida és sempre un lloc d’aprenentatge i devem estar oberts i des de la humilitat, a què qualssevol pot ésser en moments donats el nostre mestre; com en el cas del meu padrí, on un nadó fou el mestre d’un home que passava de la vuitantena. Fins la propera. Josep Bonnín. * pàgina literària electrònica: www.relatsencatala.cat

Comentaris

Re: Temps de dolor, victimisme i aprenentatge

jovincdunsilenci | 07/02/2016, 04:09

M'interessen bastant els temes que tractes. Crec que llegir-te em pot ajudar.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb