Poemes de'n Josep

I malgrat tot guanya la VIDA

Xaman | 12 Març, 2008 10:17

A mitjans de febrer, vaig poder veure un programa per TV3 que, a més de posar-me els pels de punta i estarrufar-me, em va portar a fer-me una reflexió, que si ara em permeteu la vos exposaré a vosaltres que gentilment m’aneu llegint cada setmana. En el programa “Entre línies” es tractaven dos temes, el primer era sobre les malalties rares i estranyes i l’altre, sobre persones que pel fet d’haver-les detingudes conduint amb una taxa d’alcohol no permesa per llei: un dels protagonistes havia estat condemnat a nou mesos de presó i l’altre, per compensar la pena de presó, desenvolupava un servei per a la comunitat.A mitjans de febrer, vaig poder veure un programa per TV3 que, a més de posar-me els pels de punta i estarrufar-me, em va portar a fer-me una reflexió, que si ara em permeteu la vos exposaré a vosaltres que gentilment m’aneu llegint cada setmana. En el programa “Entre línies” es tractaven dos temes, el primer era sobre les malalties rares i estranyes i l’altre, sobre persones que pel fet d’haver-les detingudes conduint amb una taxa d’alcohol no permesa per llei: un dels protagonistes havia estat condemnat a nou mesos de presó i l’altre, per compensar la pena de presó, desenvolupava un servei per a la comunitat. En el cas de les malalties rares, que és com una especia d’estranya loteria , ja que pot ocorre a una persona entre desenes de mils, i de moment sense explicació científica; la primera era una nina jove que el seu problema era tenir una pell tan fràgil, que per qualsevol rascada o pressió en algun lloc del seu cos se li produïa una hemorràgia. Li havien de fer dues cures setmanals i cada una durava quatre hores i tenia un alt risc d’infeccions, per això vaig veure al seu pare sortir d’una farmàcia amb dues bosses grans amb tots els productes que precisaven per la cura setmanal. De l'Anna, la nina de “pell de papallona”, me’n vaig adonar que malgrat les seves mancances i el seu dolor, transmetia l’empenta, l’energia i unes ganes de viure increïbles. De cop i volta, comparant-me a ella, em vaig sentir molt petit com a persona. Em va venir al cap la quantitat de vegades que m’he queixat per coses tan nímies que a aquella al·lota li haurien fet un fart de riure. Una persona com ella depenent dels demés tota la vida, quasi sense autonomia ni per vestir-se ni menjar, amb problemes de mobilitat , veure-la capaç de somriure i xatejar amb els seus amics i sortí cal carrer per anar a l’escola, malgrat les dificultats per caminar, em va fer tenir una certa vergonya de mi mateix, degut a les queixes inútils i estèrils que a vegades he tingut. L’altre cas, era el d’una dona una mica més gran, de nom Dolors a la qual els seus teixit conjuntiu: Músculs, tendons, nervis eren tan fràgils que no li permetien sostenir la seva estructura òssia. Que li era impossible realitzar cap esforç físic continuat, perquè llavors venia el dolor, li podia sortir l’articulació del seu lloc, inclusiu havia ideat un sistema per aguantar l’auricular del telèfon per no haver de sostenir-lo amb la mà. Tampoc havia tirat la tovallola, i malgrat tot intentava fer una vida “normal” dins de la seva situació. Els familiars d’ambdues reclamaven, i amb motius, que es dedicaran més recursos a la investigació d’aquelles malalties. Possiblement com aquests dos casos, n’existeixen molt més arreu del món, de persones que, malgrat els seus handicaps de salut, tenen la força i la capacitat de no caure dins d’un victimisme que no les porta a cap lloc i estar esperançades en viure malgrat les seves limitacions i patiments, és d’admirar. Segons l’Organització Mundial de la Salut existeixen 7000 malalties “rares”. El més trist és que les persones que les pateixen es troben deixades de la mà de Déu, pel que fa al diagnòstic, investigació, medicaments i únicament disposen de tractaments pal·liatius (no curatius). Em dóna a pensar que com les persones que les pateixen són, aproximadament, 5 entre 10.000, l’estudi i investigació no resulta rendible pels laboratoris que l’haurien de desenvolupar. És molt trist, però sembla que el que impera és el compte de resultats, i els beneficis estan mancats completament de sensibilitat. Em sembla que dins de la mateixa descripció d’aquests casos es troba la profunda reflexió. Així i tot ho escriure: Quantes vegades al dia, malgrat no tenir ni prop fer-hi la situació d’aquestes persones de les que n’he escrit, ens queixem sense esser capaços de veure i de donar gràcies a la VIDA, tot el que ella ens ha regalat sens que li demanéssim. Així de generosa amb nosaltres i nosaltres, cecs, únicament ens fixem amb el que ens manca sense esser capaços de veure i agrair del que disposem com si duguéssim clucales com els ases. Em pos el primer com a exemple i reconèixer que a vegades he baixat la guàrdia i la vigilància, també n’he portat de clucales i he fet l’ase, essent mereixedor d’una bona closcada que em retornés a adonar-me dels “privilegis” concedits sens haver-los demanat. No se’m cauen els anells per posar-me el primer de la llista dels desagraïts i reconèixer, malgrat que en molts moments he tingut la capacitat d’adonar-me’n i rectificar, que he fet el bàmbol, i no he estat capaç de reconèixer i agrair el que m’ha donat la VIDA en majúscules. El segon pas i vos promet que ho escric des de la màxima humilitat és que vos n’adoneu que vosaltres també feu el mateix i reflexioneu en tot el que la vida vos ha regalat i ho oblidem molt fàcilment. No deixem que la mateixa vida ens ho prengui, perquè no ens ha trobat mereixedors per a continuar donant-nos-ho, ja que no hem estat capaços de valorar-ho quan ho disposàvem. Em sembla que gaudint d’aquests petits i grans regals que ens fa la VIDA, ella ens seria molt més lúdica i valoraríem de debò el que realment és essencial, i ens deixaríem de queixar-nos per bajanades. Fins la propera i a per feines. Josep Bonnín

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb