Poemes de'n Josep

La Dignitat dels assassinats pel Franquisme

Xaman | 26 Juliol, 2008 16:59

Ara que l’ajuntament de Palma ha pres una decisió que per mi feia molta estona que s’havia d’haver pressa, però ja es sap qui governava i el fet de la recuperació de la memòria històrica els fa més nosa que res. Molts altres ajuntaments també haurien de fer alguna cosa semblant. Que el cementiri de Palma tingui un memorial pels republicans assassinats per la dictadura franquista, és de justícia per recuperar la seva dignitat malmesa i la de les seves famíliesAra que l’ajuntament de Palma ha pres una decisió que per mi feia molta estona que s’havia d’haver pressa, però ja es sap qui governava i el fet de la recuperació de la memòria històrica els fa més nosa que res. Molts altres ajuntaments també haurien de fer alguna cosa semblant. Que el cementiri de Palma tingui un memorial pels republicans assassinats per la dictadura franquista, és de justícia per recuperar la seva dignitat malmesa i la de les seves famílies. Encara a hores d’ara, no en cap dins del cap, que haguem de passejar contemplant els signes i símbols del dictador i tota la seva trista parafernàlia. El nom dels feixistes han de desaparèixer dels carrers de la nostra Mallorca. I els símbols recordant als “caidos del bando nacional” han de ser trets a defora i si hi ha algú que de manera particular els hi vol fer un museu que els guardi i no emprenyi. Cap polític que es digui demòcrata pot justificar que encara existeixin aquests símbols, a no ser que els hi tingui una estimació especial. Aquests símbols recorden a diari una repressió feta a molts ciutadans per la única raó de pensar d’una manera diferent a la dels “guanyadors”. Les paraules d’Unamuno a Millan Astray m’han vingut al cap: “Vencereis peró no convencereis”. Que mils de persones estiguin portant les proves necessaris perquè a través de l’ADN, es pugui identificar el seu parentesc amb persones enterrades com a cans a les foses comuns, vos puc ben assegurar que em posa els pels de punta, i al mateix temps m’aixeca una mala llet que no és de dir. No sóc políticament correcte i em sembla que no ho he estat mai. I com algú em digui que recordar pot ferir sensibilitats, li contestaria de valent, que no recordar fereix la dignitat d’aquelles persones assassinades i de les seves famílies. Moltes sensibilitats foren malmenades per la dictadura franquista i a hores d’ara cap demòcrata real, pot intentar justificar la dictadura i intentar fer taula rasa. Si s’ha jutjat no fa tanta estona, amb condemnes exemplars per crims de lesa humanitat als militars argentins que feren la repressió durant la darrera dictadura militar d’aquell país, ben just seria que passessin pels banquets dels acusats els que feren el mateix durant els 40 anys de la dictadura franquista, al manco els vius, els morts ja passaran per una altra justícia. Aquí a les nostres contrades encara tenim, per desgràcia símbols que representen aquella etapa i que seria prou necessari que es fes alguna cosa. En refereix a la plaça d’Espanya. Cada cop que se m’ocorre anar a seure un ratet a un dels bancs d’allà, he de veure m’agradi o no aquell recordatori. Em pos en la pell de les persones que tingueren familiars repressaliats i assassinats i sé que se’ls hi deu retgirar el fetge cada cop que els veuen. Algú dirà que hi ha coses més importants que resoldre, i jo li contestaria que més important que la dignitat que ens fa essers humans complets, poques coses hi ha més importants i al mateix temps més prioritaris. Malgrat hi hagi elements del partit de l’oposició, que això de dignitat els sona a fesols fava. Aquest mot no entra per res dins del seu vocabulari ni conviccions. No és la primera vegada que escric sobre aquests trist tema, inclusiu vaig escriure que la Llei per la recuperació de la memòria històrica em va semblar una mica descafeïnada, ja que en ella s’acordà no revisar els judicis que els tribunals franquistes havien fet, amb les seves corresponents condemnes i a més es botaven tot el procediment de dret civil que un acusat tindria dins d’un estat democràtic. No revisar-los és intentar girar fulles per uns interessos polítics i per no remoure. No ho consider just .I trob que una vegada més es tanca en fals un tema que tant de mal ha fet i continua fent. Tal volta hauríem de tenir la valentia d’un grapat de gent d’Alacant que, debut a la condició que posa el batlle d’Alacant Luís Díaz Alperi ( del Pius Pius) s’ha muntat una pàgina web per recollir vint i cinc mil firmes (condició sine qua non del batlle) i que és diu “Alacant sense Franco”, per a poder retirar el títol de fill predilecte ( des de 1940) i la medalla d’or d’Alacant (des de 1966) concedits al “generalisimo” i esper i detij que ho aconsegueixin. La pena és que la única condició és estar empadronat a Alacant, perquè sinó vos assegur que jo també hi signaria. Em sembla que accions ciutadanes com aquestes, de persones sensibles i que no volen tenir un dictador com a fill predilecte i amb medalla d’or, s’haurien de fer molt més extensives per a tot l’estat espanyol. Encara resten massa símbols d’aquell oprobi en contra de les llibertats que a moltes persones ens fan mal als ulls i al cor. I a qui li cogui, que s’hi posi pomada. Josep Bonnín

Comentaris

MATAR LA MEMÒRIA

Pep Juárez, secretari d’acció sindical de CGT-BALEARS. | 03/08/2008, 06:00

MATAR LA MEMÒRIA

L’anomenada Llei de la Memòria Històrica ha estat finalment aprovada pel Congrés dels Diputats, i també pel Senat el passat dia 10 de desembre. Amb aquest pacte entre els partits polítics (tret del PP i ERC, per motius radicalment distints), es pretén tancar el deute que la democràcia encara te pendent amb les víctimes del règim franquista. Però, realment ho fa?

Ens fixarem en tres aspectes d’importància. En primer lloc, la referència “a totes les víctimes”, com a punt de partida per aquesta llei, suposa una base falsa, des de la qual és molt difícil construir res de profit. Si parlam de “memòria històrica” no es de rebut l’equidistància, certament insultant, que es pretén entre defensors de la democràcia i defensors del feixisme, entre fidels a la legalitat republicana o els qui recolzaren el cop d’estat del 36. D’altra banda, i en referència al període de la Guerra Civil, els vencedors ja han reivindicat, homenatjat i reparat, amb més que suficiència al llarg de moltes dècades, la memòria dels seus morts, mentre que els cossos de moltes de les víctimes de la repressió del règim franquista, durant i després de la guerra, encara romanen en fossars comuns, o anònims a les voreres de les carreteres. Per cert, la localització, identificació i rehabilitació d’aquestes víctimes ni tan sols queda definida com a responsabilitat de les administracions públiques, en aquesta nova normativa.

En segon lloc, la llei es planteja eliminar la simbologia franquista, però ja s’han sentit veus que avisen que tot això serà, en el millor dels casos, un procés bastant llarg i complicat. Quan, per exemple i sense anar més enfora, es dubta en eliminar, en aplicació d’aquesta llei, el monument feixista de La Feixina, a Palma, “per la seva certa qualitat artística o monumental”, i fins i tot quan l’equip de govern municipal, de suposat “centre-esquerra”, està a una passa de donar el títol de fill il·lustre de Ciutat al promotor del referit monument (que, per cert, ja té un carrer a Palma), ens podem fer una idea d’en què quedarà tot això. Per una patètica manca de coratge polític, aquesta llei ni tan sols serà efectiva per eliminar els vestigis formals del passat tenebrós de la dictadura. És a dir, no servirà ni com a una rentada de cara.

I en tercer lloc, i potser més important, està la qüestió de les lleis i sentències franquistes. No basten enunciats merament declaratius sobre la “injustícia” i “il·legitimitat” de determinades sentències emanades de la dictadura. Una mínima coherència entre els que han pactat aquesta llei hagués donat com a resultat la derogació de les lleis i l’anul·lació de les sentències del règim franquista, com ja ha succeït en altres països amb passat dictatorial. Per molt que es declarin injustes i il·legítimes les lleis i les sentències de la dictadura, si no s’anul·len, el que en realitat s’està fent és avalar una de les parts més sinistres del franquisme, la seva cobertura legal, i renovar la seva vigència, condemnant doblement a les víctimes.

Es cert que es milloren les indemnitzacions d’algunes de les víctimes del franquisme, millores que segons quins casos són ridícules i en altres discriminatòries (casos anteriors o posteriors a 1968), però els pilars de la llei estan fets en fals, i no resistiran ni la prova de la decència, ni el pes de la memòria. Tot i aquesta llei, el dictador continuarà sent venerat pels seus en un monument tacat de la sang de les víctimes que ho construïren, mentre els cossos i la memòria de molts innocents assassinats continuaran en fossars comuns, i milers d’executats per condemna en judicis injusts, com Granado, Delgado, Joan Peiró i Puig Antich, entre tants d’altres, continuaran sent “culpables”.

Podem afirmar, contràriament al que es diu, que aquesta llei en realitat perpetuarà la injustícia cap a les víctimes del franquisme. Aquells que donaren la seva vida, o patiren persecució, per defensar la llibertat i les idees de progrés, es mereixen que es conegui la veritat, que es reparin les injustícies, i tot això com a base per reivindicar el seu exemple i la seva memòria. Aquesta nova llei no compleix aquest objectiu. És, per desgràcia, un nou símptoma, que fa palesa la malaltia i els límits d’aquesta democràcia. I també la complicitat d’una classe política que ocupa les institucions, incloent la submisa i suposada esquerra.

Pep Juárez, secretari d’acció sindical de CGT-BALEARS. Desembre de 2007.

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb