Poemes de'n Josep

Del sentit de la Vida

Xaman | 25 Octubre, 2005 16:25

A vegades he pensat: Si pogués amb un comandament a distància, de cop, paralitzar l'activitat en el món i que cada persona es plantegés si la forma de vida que du, el porta realment a la felicitat (que teòricament és la màxima aspiració del ser humà malgrat no ho pareixi); i si no és així, si el camí de vida que du no el porta a aquesta anhelada felicitat, es demanés, al manco, si la pot intentar canviar, perquè fos una mica més conseqüent i congruent. Crec que amb un plantejament així el món com el vivim començaria a canviar. Realment ens hem demanat alguna vegada, pels efectes que veiem, si no hem sortit de la vertadera essència que som: Naturalesa. No sé ja a quants de medis informatius i revistes divulgatives he llegit que l’estrès i la depressió són les malalties mes generalitzades en el segle XX i que continua incrementant el nombre de malalts en el segle XXI. A la vista d’aquestes manifestacions de desequilibri general a nivell de salut, podem arribar a pensar en algun instant que duem el camí adequat?. Pareix per analogia en la manera en que ens expressem , que la vida tal com la constituïm és una espècie de lluita, i jo em deman per arribar a quin objectiu?: a tenir més coses, a no tenir ni un mínim d’espai de temps per gaudir d’aquestes petites coses que en el fons son tan importants i que únicament veiem la seva importància quan ja ens és impossible realitzar-les. Borges després de fer una reflexió de tot el que faria o deixaria de fer si tornés a néixer, acaba dient: “Doncs ja veuen, tinc 85 anys i sé que m’estic morint”, seran aquestes les nostres darreres paraules?. Haurem malgastat el temps que ens ha tocat de viure fent coses que no desitjàvem, sense plantejar-nos mai quines serien les que realment estimarien fer L’esperança és que a qualsevol instant de la nostra vida, podem modificar el sentit de la mateixa. Qui no ha sentit parlar del pintor neoimpressionista francès Paül Gauguin, que era un agent de Borsa de París i diverses circumstàncies de vida el duen a dedicar-se a la seva plena devoció: La pintura, per acabar anant-se a pintar a una Illa del Pacífic. I així com me referesc aquest cas, en conec molts d’altres, més propers que han deixat un càrrec, una carrera, una feina important, inclusiu una relació per atrevir-se a fer el que realment estimaven. L’únic que ens pot aturar a prendre la decisió són els missatges de por que el sistema social, laboral envia per a garantir la seva continuïtat: L’important es que res és mogui i si es mou que ho faci d’una manera tan lenta i imperceptible, que el mateix sistema ho pugui assolir: Feina a un mateix lloc fins a la jubilació, malgrat encara es tingui prou capacitat per treballar. Inducció directa a que el fet de tenir moltes de coses ens farà sentir-nos feliços. Hi ha famílies que els dies de lleure, se les passen en els hipermercats. Vacances no quan estem cansats , sinó quan toca, malgrat no podem més. No és trist que no siguem nosaltres de manera individual els qui administrem el temps de la nostra vida? Acabaré amb una frase de Jesús, un gran mestre. Els deixebles anaven una mica accelerats pel camí, i Jesús el diu: Per què aneu tan atrafegats? Tal volta creieu que així afegireu un sol dia més a la vostra existència?. Tal volta si reflexionéssim en el vertader principi de la nostra existència, encararíem la nostra forma de viure d’una manera molt distinta i ens trobaríem molt més a prop de trobar aquesta felicitat interna que diem sovint que és el que realment estem cercant, malgrat moltes vegades pretenem trobar-la per camins erronis. Josep Bonnín

Comentaris

res

minerva | 01/04/2009, 16:15

Es molt feo

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb